ENTREVISTA A ALBA PÉREZ

El passat divendres vam tenir el plaer de entrevistar a una de les grans dins del món del patinatge, vam tenir l’oportunitat de entrevistar a l’Alba Pérez.

En aquesta entreviste li preguntem com va arribar al patinatje, com eren les relacions amb els entrenadors, etc...

1- A quina edat va començar la teva etapa com a patinadora? Com i perquè ho vas fer?

Vaig començar a patinar amb gairebé 7 anys. La meva mare em volia apuntar a fer alguna activitat extraescolar perquè no em quedés a casa. Primer em va proposar de fer ballet però vaig anar a provar i no m’agradava. Massa fi tot. En aquell moment dues nenes de la meva classe van apuntar-se a patinar a Cerdanyola i li vaig proposar a la meva mare. Vaig anar a provar i em va agradar molt. Des de llavors fins a dia d’avui la meva vida gira entorn de les 4 rodes.

2- Com va ser la teva evolució fins arribar al pòdium més alt?

Doncs amb molt de treball i sacrifici. Quan vaig passar a categoria i era aleví no pujava mai a un pòdium, inclús el primer any de competició no em vaig classificar ni pel campionat d’Espanya. Tot i així vaig seguir treballant molt dur dia rere dia i un cop passat a Infantil totes les hores d’entrenament es van veure recompensades i vaig començar a destacar. El primer any de cadet, amb 13 anys ja vaig guanya el meu primer Campionat d’Europa i 4 anys més tard sent Juvenil, vaig guanyar el Campionat del món Júnior.

3- Quina relació mantenies amb el teu entrenador?

La relació amb el meu entrenador ha estat molt forta. Era el meu entrenador dins de la pista i el meu millor amic fora. He tingut problemes tan personals com amb l’esport i ell ha sigut la persona que més m’ha ajudat i recolzat en tot moment. Si no hagués sigut per ell, no hauria arribat on he arribat ni probablement seria la persona que sóc ara. Li ho dec tot!

4- Com compaginaves els estudis amb els entrenaments?

Sí. Mai he tingut cap problema en compaginar-me estudis i entrenaments. Des de ben petita els meus pares em van dir que el patinatge depenia del estudis. Si treia males notes m’esborraven, i mai he fallat en això. De totes maneres sempre he sigut una noia molt competitiva i sempre he lluitat per ser la millor en tot.

5- Quin ha sigut el teu major èxit? Com va ser aquesta experiència? El dia més feliç de la teva carrera esportiva?

De feliços han estat molts. Quan puges a lo més alt d’un pòdium europeu o mundial creu-me que et sents la persona més feliç del món, no venc aquells instants ni per tot l’or del món. Un dels moments que recordo amb més claredat i que em posen la pell de gallina és quan va sortir la classificació del primer campionat del món júnior. Jo en aquell moment era una categoria inferior (Juvenil) i van decidir portar-me com a júnior ja que l’any següent canviava de categoria. Poca gent apostava per mi. Només el meu entrenador. El moment més feliç va ser quan va venir corrents a abraçar-me plorant i dir-me que era campionat del món, “Alba, ets la millor. Sabia que guanyaries”.

No tinc paraules per descriure aquell moment.

6- Com eren els entrenos? Sempre vas disfrutar o van haver-hi etàpes dolentes?

Els entrenaments sempre han estat durs, simplement perquè jo em marcava un objectius i lluitava per ells dia rere dia. M’encantava patinar, era la meva vida. Durant el curs escolar entrenava totes les tardes unes 5 hores. Quan era estiu feia doble jornada, una pel matí i una per la tarda. Havia arribat a entrenar fins a 8 hores al dia quan no teníem cole, perquè els Campionats d’Europa eren al setembre i sempre em quedava sense vacances. Però ja ho tenia assumit, i era el que realment volia en aquell moment. No sempre vaig disfrutar, quan em vaig lesionar del genoll, els entrenaments es van convertir en un infern. Potser un dia podia entrenar bé, però els dies posteriors no podia acabar l’entrenament i sortia plorant... Va ser una època molt difícil per mi. Veure que estaves allà dalt, que estaves complint els teus somnis, te’n quedaven per complir i que el teu cos et posava resistència perquè ho aconseguissis va ser molt dur.

7- A quina edad vas deixar la professió? Perquè ho vas fer? Estaves cansada?

Ho vaig deixar amb 22 anys. Tot per una lesió. Ja portava 3 anys lesionada, però no vaig deixar mai d’entrenar. M’ho compaginava amb fisios, i rehabilitació perquè el que jo volia era competir i seguir guanyant campionats. Però va haver-hi un moment que el meu genoll va dir prou i no podia casi ni caminar ni fer vida normal. Llavors em vaig decidir operar (no podia fer una altra cosa) encara que tenia la possibilitat de que sortís bé o no tan bé. El meu genoll va quedar bé per fer vida normal però no per entrenar les 5 hores que aquest esport requeria. Així doncs, en contra la meva voluntat vaig haver de deixar de patinar. Obviament no estava cansada, si no m’hagués passat això potser a dia d’avui continuaria patinant.

8- Com et va afectar la lessió en el teu millor moment?

Doncs molt malament. Va ser un cop molt dur a la meva vida. Estàs treballant cada dia, sacrificant tot perquè sense dependre de tu mateixa arribi sense voler-ho el moment de la teva retirada. Van ser uns anys molt difícils, tot i el mal i els obstacles vaig seguir lluitant i guanyant campionats d’europa i del món. A vegades penso que si això no hagués passat hauria seguit estant al més alt d’un pòdium sempre.

9- Quan i perquè decideixes tornar al món dels patins? Quina va ser la teva experiència al tindre un club a les teves mans?

Quan vaig deixar de patinar, estava estudiant. L’útlim any d’entrenaments va ser complicat perquè la carrera era de tardes, i bé no podia fer totes les hores que volia i tampoc totes les classes. Quan vaig penjar els patins, vaig dedicar-me única i exclusivament als estudis, no podia fer una altra cosa. L’any passat, un cop acabada la carrera i anyorant tot aquest esport vaig anar al Club a parlar amb el meu entrenador que si tenia algun grup per deixar-me que volia tornar a aquest esport, volia tornar al que havia sigut tant de temps la meva vida. Ell es volia retirar, ja ho tenia en ment i va veure en mi la persona adient per seguir tant amb la seva filosòfica, com amb la tècnica... Coneixia les nenes des de ben petites, elles em coneixien a mi... Tot era perfecte, i encara que fos una enorme responsabilitat, no podia deixar passar aquesta oportunitat i vaig acceptar. Em feia por que després de tenir un dels més grans entrenadors en el món del patinatge, hi hagués alguna nena/pares que no acabés d’acceptar la meva incorporació però ha estat tot lo contrari. Tothom m’ha acceptat i m’han fet veure que sóc molt ben rebuda altra vegada al club que he pertanyut tota la vida. Estic contenta i tot gràcies a ells per haver dipositat en mi tanta i tanta confiança.

10- Com et sents actualment? T'agrada el que fas?

Molt bé i feliç. M’agrada el que faig. Els entrenaments són molt durs i em passo moltes hores a la pista, molts caps de setmana de campionats, però realment és tant gratificant que això preval per sobre de tot. Estic molt contenta amb les nenes, que m’estimin, estimar-les, veure-les créixer tant personalment com esportivament... És una satisfacció molt gran. Una etapa de la meva vida que sempre recordaré amb molt bon sabor de boca. I tot gràcies a elles.